AIXÒ NO ÉS UNA PAUSA

Això no és una pausa_SOMRIU_AMB LES CAPACITATS

Atipament, neguit, ansietat per una incertesa insostenible, por davant de l’inconegut, desconfiança en les autoritats…

Aquests són només alguns dels efectes d’haver-nos cregut que s’havia superat la situació desbordant desencadenada per la Covid-19 i que tot tornaria a ser com abans o semblant poc temps després.

A més d’atendre l’aspecte estrictament sanitari, haurem d’engegar estratègies socials per poder conviure amb aquesta nova realitat que no sabem quan acabarà.

Des de la psicologia s’aconsellen estratègies individuals i psicosocials que, sumades a polítiques socials adients, són imprescindibles per combatre la fatiga emocional que patim a nivell individual i com a col·lectiu social.

Què podem fer:

  • Afrontar el fet que la pandèmia no és un parèntesi.  Refem els plans ajustant-los a les possibilitats i planifiquem orientats a connectar amb els nostres desitjos i no amb l’acceleració de produir i rendir sense obstacles.
  • Recuperar el control. La ‘pausa’ no és una pausa. Hem de recuperar el control des d’altres perspectives, no de continuïtat, sinó de certa ruptura amb el passat.
  • Centrar-nos en l’essencial. Si prioritzem el que és essencial, aconseguirem mantenir una certa estabilitat emocional.
  • Permetre’ns el temps improductiu. Estem en un moment en que el plaer és un bé escàs. Sabem que l’oci alleuja la pressió i ens fa menys exigents i tirànics que la productivitat. No perdem el sentit de l’humor perquè així relaxem les nostres pròpies hipoteques mentals.
  • Calen mesures orientades a reduir el risc d’exposició d’algunes persones i col·lectius determinats. És essencial posar atenció en el col·lectiu dels anomenats treballadors essencials.
  • Polítiques de suport a les quarantenes. Moltes vegades no és una qüestió tant de voluntat o compromís com de possibilitat. Amb polítiques de suport es reduiria la vulnerabilitat d’algunes persones determinades.
  • Millora de la comunicació del risc. Cal una comunicació inclusiva, adreçada a cada col·lectiu.

No s’ha posat prou atenció al que implica viure amb incertesa durant força temps, i aquí hi ha tota una àrea de feina per afrontar.

Aprofitem aquesta ruptura i comencem a construir.

CDIAP. La permanència de l’objecte: amagar i descobrir!!

CDIAP_SOMRIU_La_permanencia_de_l'objecte

El terme “permanència de l’objecte” descriu la capacitat de l’infant per saber que els objectes continuen existint encara que ja no es puguin veure ni escoltar.

El concepte de permanència de l’objecte juga un paper important en la teoria del desenvolupament cognitiu creada pel psicòleg Jean Piaget. A la fase del desenvolupament sensoriomotor, període que va des del naixement fins als dos anys d’edat. Piaget va suggerir que els infants entenen el món a través d’habilitats sensorials com el tacte, la visió, el gust i el moviment.

Durant la primera infància, els bebès no tenen cap concepte del món més enllà de les seves experiències. Per comprendre que els objectes segueixen existint fins i tot quan no es veuen, els infants primer han de desenvolupar una representació mental de l’objecte.

Piaget es va referir a aquestes imatges mentals com esquemes. Un esquema és una categoria de coneixement sobre alguna cosa.

Per exemple, l’esquema de menjar d’un nadó seria un biberó o el pit. A mesura que el nen creix i acumula experiències, els seus esquemes es multipliquen i es fan molt més complexos. A través dels processos d’assimilació i allotjament, els nens desenvolupen noves categories mentals, expandeixen les existents i fins i tot canvien completament els seus esquemes actuals.

Com es desenvolupa la permanència d’objectes, segons Piaget

  1. Naixement a 1 mes: Reflexos
    Durant la primera part de l’etapa sensoriomotor, els reflexos són la principal forma de comprendre i explorar. L’infant interactua amb el seu entorn mitjançant respostes reflexives, com l’arrelament, l’aspiració i la sorpresa.
  2. De 1 a 4 mesos: Desenvolupament de nous esquemes
    Les reaccions circulars primàries generen la formació de nous esquemes. Un bebè pot xuclar accidentalment el polze i adonar-se que és agradable i per tant repetirà l’acció perquè el considera plaent.
  3. De 4 a 8 mesos: Accions intencionals
    Entre els 4 i els 8 mesos, els infants comencen a prestar molta més atenció al món que els envolta. Fins i tot promouen accions per tenir una resposta. Són les reaccions circulars secundàries .
  4. De 8 a 12 mesos: major exploració
    Dels 8 als 12 mesos, les accions intencionals esdevenen molt més evidents. Els nadons sacsegen les joguines per produir sons i les seves respostes esdevenen més cohesionades i coordinades.
  5. De 12 a 18 mesos: prova i error
    Durant la cinquena etapa es produeixen les reaccions circulars terciàries.  Es tracta de l’experimentació prova-error. Els infants poden començar a realitzar accions per cridar l’atenció dels altres.
  6. De 18 a 24 mesos: Arrenca la permanència de l’objecte. Segons Piaget, en aquest moment els infants poden formar representacions mentals dels objectes. Com que poden imaginar simbòlicament coses que no poden veure, poden comprendre al permanència de l’objecte.

Per determinar si la permanència de l’objecte és present, es mostra una joguina a l’infant abans d’amagar-la i després s’observa si la busca.

Alguns nens semblen confusos o molestos per la pèrdua, mentre que d’altres  busquen l’objecte. Piaget va creure que els nens que estaven molestos perquè la joguina havia desaparegut no tenien la comprensió de la permanència de l’objecte, mentre que aquells que buscaven la joguina havien arribat a aquest fita de desenvolupament.

La teoria de Piaget era molt influent i avui continua sent bastant popular, encara que també ha estat objecte de crítica. Una de les principals crítiques al treball de Piaget és que sovint subestima les habilitats dels infants.

La investigació sobre la permanència de l’objecte també ha posat en dubte algunes de les conclusions de Piaget, ja que s’ha pogut demostrar que amb indicis, infants de quatre mesos poden comprendre que els objectes segueixen existint tot i que són invisibles o desconeguts.

Altres investigadors han suggerit explicacions alternatives al per què els infants no busquen joguines amagades. Hi ha infants que simplement no poden tenir la coordinació física necessària per buscar-la i d’altres que poden no tenen interès a trobar l’objecte amagat.

> Font:> Bremner JG, Slater AM, Johnson SP. Percepció de la persistència d’objectes: els orígens de la permanència dels objectes en la infància. Perspectives de desenvolupament infantil. 2015; 9 (1): 7-13.

Equip CDIAP – SOMRIU

CDIAP GIRONA - SOMRIU